Segons el diccionari de l’Enciclopedia Catalana, els subproductes derivats d’una operació, diferents dels principals que es desitjen obtenir, són, generalment, de menor valor. Aquest concepte està ampliament acceptat i el terme ha estat utilitzat molt abans de tenir la legislació ambiental.

La confusió comença quan el terme esdevé un concepte legal definit en la normativa de gestió de residus, i el subproducte passa a ser, no només la definició del diccionari, sinó a tenir una sèrie de característiques per cumplir per poder ser considerat un subproducte segons la llei.

Quina llei de residus? Aquella aplicable a la empresa, és a dir, l’autonòmica, d’acord amb l’estatal que a la vegada s’adequa a l’europea.

Aleshores, quina és la confusió? La confusió prové del moment actual d’evolució normativa.

Per una banda tenim una definició de subproducte en la normativa europea, que implica que un residu que compleix els requisits definits, deixa de ser un residu. El concepte està definit en la DMR des de 2008, seguint allò marcat per la Comunicació Interpretativa de 2007. Que deixi de ser un residu implica que no computarà com residu produït i, sobretot, que li serà aplicada la normativa de productes, essent una de les més rellevants la normativa REACH.

Per altra banda, tenim una llei estatal que transposa la definició europea però deixa la figura del subproducte pendent de desenvolupar. Per tant, fins que no es desenvolupi (segons la disposició transitòria de la llei) es mantindran els procediments legals aplicats per cada comunitat autònoma. Ha començat el treball per concretar la figura del subproducte de manera armonitzada entre el Ministeri i les Comunitats Autònomes, seguirem pendents del desenvolupament per compartir els avanços dels que tinguem coneixement.

En Catalunya, on està definida la figura legal del subproducte des de l’any 1999, es segueix considerant un residu que, això si, es gestiona com un subproducte i queda reflexat així en la estadísitca de residus; el subproducte és una operació de valorització. Aquest marc legal ha afavorit casos d’éxit de gestió de residus com subproductes, que ha permès que en el 2011, segons la Memòria Anual de l’Agència Catalana de Residus, 306.089 tonelades de residus fossin valoritzades com subproductes, el 7,8% del total de residus industrials declarats.

És important que legalment sigui un residuo o no? Pot tenir moltes implicacions, però la més important és si aquesta consideració imposa cargues que impedeixin que es realitzin les operacións de reutilització. Sigui mijtançant la figura del subproducte o un mecanisme amb una altra denominació, el més important és disposar d’un marc clar per no perdre les oportunitats de reutilització de residus industrials, amb el benefici associat per les empreses i pel medi.

Us convidem a compartir informació sobre la gestió de subproductes en les diferents comunitats autònomes i estats membres a Linkedin.