Al març de 2012, la Unió Europea (UE), els Estats Units d’Amèrica (USA) i Japó, van iniciar conjuntament un procediment pel qual denunciaven que els aranzels d’exportació i les quotes imposades per la Xina a certes matèries primeres eren incompatibles amb els compromisos adoptats amb l’Organització Mundial del Comerç (World Trade Organization- WTO). La llista de matèries primeres afectades per aquesta denúncia a la WTO són disset elements pertanyents al grup de les terres rares (lantani, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi, luteci, escandi i itri), a més de dues matèries primeres, tungstè i molibdè.

Les terres rares són utilitzades en tot tipus d’aplicacions, ja siguin noves tecnologies com tecnologies usades en el dia a dia per la societat: turbines eòliques, ordinadors, càmeres fotogràfiques, dispositius telefònics, televisors, incloent moltes parts d’un cotxe que també requereixen d’aquestes matèries primeres. Les terres rares poden representar fins al 50% del cost d’alguns components de turbines o de pantalles LCD, sent el seu impacte menor en telèfons mòbils. El fet que la Xina controli més d’un 90% de la producció global de terres rares fa imperatiu vigilar les restriccions imposades per la Xina per garantir un subministrament a preus competitius a la indústria europea.

Pel que fa al tungstè, Xina, Vietnam i la Federació Russa van aplicar unes taxes d’exportació en el 2009, taxes a les quals altres països s’hi van sumar (p.e. en el cas del cobalt tant la Xina com l’Argentina, Vietnam i Filipines van acordar establir unes taxes conjuntament i el mateix va passar amb altres matèries primeres). Així, a l’any 2010, el percentatge d’exportacions globals afectades per restriccions equivalia al 96% de les terres rares, el 58% del magnesi, el 48% del tungstè i el 18% del cobalt. No hi ha cap acord internacional promogut per la WTO que reguli específicament el comerç de matèries primeres, de manera que s’apliquen les provisions generals d’exportació del WTO, insuficientment definides, i que ofereixen menor protecció davant de possibles pràctiques que puguin distorsionar el mercat.

Malgrat al·legar la conservació de recursos naturals, aquestes restriccions imposades per la Xina afecteven a l’exportació però no al subministrament propi, donant un avantatge competitiu a les empreses xineses. En alguns casos, un comprador d’origen no xinès ha de pagar el doble per un mateix producte i quantitat que un comprador local, fet que afavoreix la deslocalització de la indústria europea de components i l’establiment d’empreses a la Xina.

Anterior a aquest cas, trobem una altra querella l’any 2009 formulada per UE, USA i Mèxic contra Xina. Les causes van ser les mateixes, encara que les primeres matèries implicades eren la bauxita, el coc, el magnesi, el manganès i el zinc. WTO es va decantar pels arguments de la part d’occident, forçant la Xina a aixecar els aranzels sobre aquestes matèries primeres. La justificació de Xina per les restriccions es basava en l’aplicació de les seves polítiques de conservació i de preservació del medi ambient, segons paraules del ministre de Comerç.

Com a resultat de la decisió del WTO, Xina va aixecar les restriccions a l’exportació i les quotes sobre els productes en qüestió, però manté encara l’obligació d’una llicència d’exportació específica d’aquestes matèries primeres. L’eliminació de les restriccions va millorar el nivell d’igualtat de condicions en el mercat internacional de les primeres matèries. Per exemple, els preus d’exportació del coc xinès van passar de 470 $ per tona a 300 $.

Finalment, a l’agost de 2014, l’Òrgan d’Apel·lació de l’OMC va fallar a favor de la UE, USA i Japó en el procediment iniciat el març de 2012 pel que fa a les disset terres rares, el tungstè i el molibdè. L’argument de la Xina per justificar les restriccions va ser una altra vegada les seves polítiques de conservació aplicades sobre les terres rares, però, segons la WTO, les restriccions a l’exportació no es poden justificar amb la finalitat de conservar recursos naturals no renovables quan a nivell nacional no limita la seva producció o consum amb el mateix propòsit.

No obstant això, la situació actual de les restriccions d’exportació xineses dista d’estar solucionada. Amb la seva adhesió a la WTO, Xina es va comprometre a eliminar tots els seus aranzels a excepció de 84 línies aranzelàries específiques, a dia d’avui, encara s’apliquen 346 línies aranzelàries, així com quotes d’exportació i règims de llicència en molts productes.

Xina ha mostrat clarament la seva independència prenent decisions que afectin la seva economia ia l’economia global, i no li falten elements estratègics de negociació, com és el cas de les terres rares. Aquesta mateixa setmana, el Fons Monetari Internacional, va situar per primera vegada a la Xina com la primera potència econòmica mundial en paritat de poder adquisitiu.

Quin poder de negociació té Europa per assegurar el subministrament d’aquestes matèries primeres estratègiques i afrontar la reindustrialització a què aspira?

En qualsevol cas, sempre ens quedaran els residus …